jueves, 3 de marzo de 2011

El cant del cigne

Pequeña crítica que se publicará en el siguiente número de la revista local "è" de Binissalem (Mallorca). Parece que este año no voy tan desencaminado con mis previsiones de cine interesante:

El darrer 18 de febrer es va estrenar “Cisne Negro”, possiblement un film que no sigui per a tots els paladars però que també és, segurament, la millor ocasió de veure gran cine que tindrem aquest 2011.

I és que Darren Aronofsky (ja ho ha demostrat en les seves anteriors pel·lícules) és un paio intel·ligent. La premissa és senzilla: una ballarina sucumbeix a la pressió de ser la protagonista del Llac dels Cignes. Però aquesta simple base, que sembla pròpia d’un drama, es desenvolupa de forma complexa, transformant-se en un suspens amb tints de terror impressionant.

El llibret l’acompanya, i en Darren treu les seves armes: la càmera en mà, nerviosa, els plànols d’esquenes supeditant els personatges al context, les escales tancades, el disseny del so... Tot es conjuga per crear una experiència asfixiant (que ens recorda a “Réquiem por un sueño”) on la mare castradora, el director implacable i seductor, la competència de les companyes, la pròpia exigència perfeccionista, van ofegant progressivament a la protagonista, i amb ella a l’espectador, que no pot escapar i surt de la sala completament trasbalsat.

En el centre de tot, la peça clau de l’èxit, Natalie Portman, que ofereix una interpretació mastodòntica, dominant tots els registres i resultant fràgil, entregada, sexual, rabiosa... i manipulant a l’audiència com vol.


S’ha d’aprofitar quan Hollywood ens ofereix una d’aquestes rareses, un d’aquests animals salvatges en brut, un cigne a estones blanc i a estones negre, que ens demostra que encara ens queda molt de cinema per veure.