Al bosc de Sherwood ningú pot escoltar els teus crits

Crítica realizada para la selección del Jurat Carnet Jove del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2010.

Darrerament, veiem una sèrie de parelles artístiques que semblen pràcticament inseparables: Scorsese-Di Caprio, Burton-Depp i... Scott-Crowe. Sigui un fan dels directors, dels actors o de tots dos, no es pot evitar començar a sentir una mica d’angúnia quan veiem que aquests duets es perpetuen de forma indefinida; alguna cosa ens diu que això no pot ser sa. Deixant de banda aquest incís (o a arrel del mateix), era possible emocionar-se quan el senyor Ridley Scott, traient la seva ramalada més megalòmana, va afirmar que el seu “Robin Hood” seria el millor que s’havia rodat mai. Un cop vist el resultat, podem dir clarament que aquell dia es va equivocar. 

El “Robin Hood” de Ridley Scott té un problema seriós que en realitat són dos. I és que no troba ni el to ni la història que vol explicar. Ens passem mitja pel·lícula dubtant sobre què té més importància, si Robin, Marian o les intrigues de palau. O potser els veritables protagonistes són aquests nens perduts que apareixen de quan en quan per tornar a desaparèixer i acabar embolicats en la batalla final de rigor, com qui no vol la cosa? O potser és el sheriff de Nottingham, tant discret ell? És interessant recordar el fet que la pel·lícula es va titular durant molt de temps precisament “Nottingham”, i anava a estar protagonitzada per aquest mateix personatge, que ha vist reduïda la seva participació a quatre aparicions on ens captiva amb un toc a l’estil Tino Casal. Potser va ser durant aquesta sèrie de mutacions del projecte que es va perdre un fil que mai es va tornar a recuperar. 

Quant al to, valgui com a exemple la primera aparició de Max von Sydow, que ens regala, demostrant un cop més el gran actor que és, el millor moment de la pel·lícula, creant un personatge tant tolit a l’exterior com destrossat i vulnerable a l’interior. Al dia següent, però, (temps de la cinta) trobem una versió molt més ‘catxonda’ del seu Sir Walter, produint-nos aquest fet una descol·locació total. 

“- Merda, nois, acabo de caure-hi: ens hem deixat l’èpica! 

- Apa, a desfer tot el camí... 
- Doncs jo no torno. 
-Vaja un líder...” 

En altres ocasions, és la música la que intenta subratllar excessivament certs moments ‘vitals’, amb una solemnitat que no acaba de caure-li bé a la cinta. Russell Crowe, per la seva banda, fa tot el possible per aixecar la funció, i de fet aconsegueix (malgrat l’angúnia inicial) una bona interpretació que sap trobar el matís al personatge, per sobre dels seus punts en comú amb el famós gladiador. Una altra cosa és la seva química amb la sempre interessant Cate Blanchett, nul·la, per no dir d’antimatèria. El dolent de la funció, Oscar Isaac sembla perdut en combat durant tota la cinta i, al final, ni von Sydow, ni William Hurt, ni Mark Strong (l’antagonista de moda) poden fer gran cosa per salvar la papereta. 

Malgrat tot, anem trobant alguns moments inspirats que ens fan esperar que la cinta remunti el vol, fins que acabem descobrint que “Robin Hood” no és un Air Bus, sinó una avioneta bimotor. S’ha d’elogiar, això sí, el treball de fotografia de John Mathieson, que ja ha col·laborat amb el director britànic en altres ocasions. 

Aquest “Robin Hood” és, doncs, simplement passable i no la gran aventura que ens volien vendre; una veritable llàstima. Esperem que el tiet Ridley ens doni una agradable sorpresa amb les seves noves incursions a la saga Alien, que va iniciar amb tant de mestratge.

Esvàstica en gloriosa descomposició

Crítica realizada para la selección del Jurat Carnet Jove del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2011.

“Zombis nazis” és un cas tan curiós com satisfactori ja que, malgrat tractar-se d’una pel·lícula de morts vivents amb denominació d’origen noruega, es veurà estrenada en breu a les nostres sales. Segurament tingui alguna cosa a veure amb aquest fet la seva presència al Festival de Sitges de 2009, on encara es va rebre amb el seu títol original, “Død snø”/”Dead Snow”, o l’èxit de l’esbojarrada “Bienvenidos a Zombieland” (Ruben Fleischer, 2009), que hem pogut gaudir durant els darrers mesos i que també es va estrenar al mateix certamen. En qualsevol cas, la visita és molt benvinguda. 

No és casualitat que “Zombis Nazis” faci una referència directa, al poc temps de començar, a “Posesión infernal” de Sam Raimi (1981). De fet, les similituds entre les dues pel·lícules són més que evidents. La premissa és simple: grup d’amics que passen les vacances a una cabana en plena muntanya i que es veuen atacats per un batalló de zombis nazis. I aquesta simplicitat és en el fons el que fa triomfar la pel·lícula. 

En comptes de complicar-se la vida, la cinta agafa elements d’aquí i d’allà i els dóna una personalitat pròpia, a la vegada que exprimeix la taronja (o la víscera en aquest cas) per treure-li tot el suc a la situació. Sobre una base d’eficàcia contrastada, Tommy Wirkola es dedica a polir una fórmula que costa de portar a bon terme i centra tots els seus esforços en això, amb resultats més que satisfactoris i deixant pel camí unes quantes esquitxades d’agraït humor negre sobre la blanca neu. 

"Aquesta és la nostra posi de ‘som uns zombis nazis molt dolents, que tenen males intencions, i us anem a menjar els budells perquè sí, perquè som zombis, som nazis i som molt dolents. M’he repetit en alguna cosa?’" 

Si hem de posar-li alguna pega, podria ser el fet que, després de tot, que els zombis provinguin o no de l’Alemanya nazi no té cap transcendència real a la pel·lícula, més enllà de buscar una excusa per treure a passejar monstres i del morbo que tothom pot sentir per veure l’imaginari nacionalsocialista associat als no morts. Uns no morts que, com comença a ser costum, es prenen alguna que altra llicència, i no es tallen per exemple a l’hora de fer algunes carreres en plena muntanya. Però oblidem-nos de puritanismes, els mites del fantàstic estan per jugar amb ells i, al cap i a la fi, sempre trobarem casos molt més esgarrifosos; si no, només cal revisar la col·lecció de carones que exhibia en Robert Pattinson a “Crepúsculo”. El terror mai ha estat tan físic. 

En conclusió, “Zombis Nazis” és una de les millors pelis de zombis que s’han vist en els darrers anys i es pot recomanar sense objeccions a tothom qui vulgui passar una bona estona patint una miqueta i rient bastant. És una cinta que va per feina, directa, concisa, i l’hora i mitja que dura es passa volant. Algú pot demanar més? Doncs si és en companyia, millor.

In the Age of Wonder...

Crítica realizada para la selección del Jurat Carnet Jove del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2011.

Quan un fa un repàs ràpid al cinema fantàstic dels anys vuitanta, és possible que passi per alt una pel·lícula força atípica, tremendament personal i que va néixer amb ambicioses aspiracions comercials finalment acomplertes amb modèstia, però que amb els anys s’ha anat guanyant aquella esquiva categoria de cinta de culte. Es tracta de “Cristal Oscuro”, film dirigit l’any 1982 per Jim Henson i Frank Oz, dos veritables artesans que van col·laborar en diverses ocasions amb resultats quasi sempre interessants. 

Ambientada en un llunyà planeta, “Cristal Oscuro” narra la història d’en Jen, un gelfling que, segons la profecia, està destinat a restaurar el poder del Cristall que va ser trencat fa mil anys, esguerrant l’equilibri del seu món a través de la divisió dels originaris Urskeks en una raça maligna (els Skeksis) i una benigna (els Místics). Com es pot imaginar, la darrera va quedar previsiblement subjugada davant la primera. 

Aquesta és la senzilla base (el bé contra el mal, el caos en contraposició a l’equilibri) sobre la qual se cimenta una pel·lícula que aconsegueix en pocs minuts el favor de l’espectador, que es veu absorbit completament pel treball artesanal que destil·la cada fotograma. Els dissenys de Brian Froud (que llançaria també en el seu dia el llibre “The World of the Dark Crystal”) cobren vida de la mà dels mestres titellaires de la factoria de Jim Henson, que van utilitzar totes les tècniques hagudes i per haver per tal de crear la primera pel·lícula d’acció real en què no apareixia cap ésser humà. El resultat és una ambientació espectacular i uns personatges plens de carisma, i amb un cert toc inquietant marca de la casa, que ens traslladen a un d’aquells móns on tot és possible. 

Malgrat tot, “Cristal Oscuro” no és una pel·lícula perfecta; no deixa de ser una història que hem sentit moltes vegades, i conté algunes obvietats orientades potser a esclarir l’argument davant del públic més jove, al qual se li fan algunes picades d’ullet. Un públic, per altra banda, al qual potser li costarà connectar amb una història envoltada d’una aurèola de foscor poc comuna en el cinema infantil. 

“- Ai, Jen, quina por! 

- Sí nena, atansat, que quan passin els crèdits t’ensenyaré el veritable poder del Cristall...” 

Tot i això, “Cristal Oscuro” conté una dosi d’innocència així com un sentit de la fantasia molt propis dels anys vuitanta, que es van anar diluint al llarg dels noranta, i que actualment han passat a estar en perill d’extinció. Esperem, doncs, que el recentment anunciat projecte de realitzar una continuació de la història amb “The Power of the Dark Crystal” arribi a bon port. Qüestió inevitable en els temps que corren, es planeja incloure en aquesta seqüela elements per ordinador, que podrien fer trontollar la màgia que destil·lava l’original. Si els de la companyia d’en Henson aconsegueixen, però, repetir l’experiència de “Donde viven los monstruos” (Spike Jonze, 2009), podríem estar parlant d’una de les més grates sorpreses del cinema fantàstic dels propers anys.