Al bosc de Sherwood ningú pot escoltar els teus crits

Crítica realizada para la selección del Jurat Carnet Jove del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2010.

Darrerament, veiem una sèrie de parelles artístiques que semblen pràcticament inseparables: Scorsese-Di Caprio, Burton-Depp i... Scott-Crowe. Sigui un fan dels directors, dels actors o de tots dos, no es pot evitar començar a sentir una mica d’angúnia quan veiem que aquests duets es perpetuen de forma indefinida; alguna cosa ens diu que això no pot ser sa. Deixant de banda aquest incís (o a arrel del mateix), era possible emocionar-se quan el senyor Ridley Scott, traient la seva ramalada més megalòmana, va afirmar que el seu “Robin Hood” seria el millor que s’havia rodat mai. Un cop vist el resultat, podem dir clarament que aquell dia es va equivocar. 

El “Robin Hood” de Ridley Scott té un problema seriós que en realitat són dos. I és que no troba ni el to ni la història que vol explicar. Ens passem mitja pel·lícula dubtant sobre què té més importància, si Robin, Marian o les intrigues de palau. O potser els veritables protagonistes són aquests nens perduts que apareixen de quan en quan per tornar a desaparèixer i acabar embolicats en la batalla final de rigor, com qui no vol la cosa? O potser és el sheriff de Nottingham, tant discret ell? És interessant recordar el fet que la pel·lícula es va titular durant molt de temps precisament “Nottingham”, i anava a estar protagonitzada per aquest mateix personatge, que ha vist reduïda la seva participació a quatre aparicions on ens captiva amb un toc a l’estil Tino Casal. Potser va ser durant aquesta sèrie de mutacions del projecte que es va perdre un fil que mai es va tornar a recuperar. 

Quant al to, valgui com a exemple la primera aparició de Max von Sydow, que ens regala, demostrant un cop més el gran actor que és, el millor moment de la pel·lícula, creant un personatge tant tolit a l’exterior com destrossat i vulnerable a l’interior. Al dia següent, però, (temps de la cinta) trobem una versió molt més ‘catxonda’ del seu Sir Walter, produint-nos aquest fet una descol·locació total. 

“- Merda, nois, acabo de caure-hi: ens hem deixat l’èpica! 

- Apa, a desfer tot el camí... 
- Doncs jo no torno. 
-Vaja un líder...” 

En altres ocasions, és la música la que intenta subratllar excessivament certs moments ‘vitals’, amb una solemnitat que no acaba de caure-li bé a la cinta. Russell Crowe, per la seva banda, fa tot el possible per aixecar la funció, i de fet aconsegueix (malgrat l’angúnia inicial) una bona interpretació que sap trobar el matís al personatge, per sobre dels seus punts en comú amb el famós gladiador. Una altra cosa és la seva química amb la sempre interessant Cate Blanchett, nul·la, per no dir d’antimatèria. El dolent de la funció, Oscar Isaac sembla perdut en combat durant tota la cinta i, al final, ni von Sydow, ni William Hurt, ni Mark Strong (l’antagonista de moda) poden fer gran cosa per salvar la papereta. 

Malgrat tot, anem trobant alguns moments inspirats que ens fan esperar que la cinta remunti el vol, fins que acabem descobrint que “Robin Hood” no és un Air Bus, sinó una avioneta bimotor. S’ha d’elogiar, això sí, el treball de fotografia de John Mathieson, que ja ha col·laborat amb el director britànic en altres ocasions. 

Aquest “Robin Hood” és, doncs, simplement passable i no la gran aventura que ens volien vendre; una veritable llàstima. Esperem que el tiet Ridley ens doni una agradable sorpresa amb les seves noves incursions a la saga Alien, que va iniciar amb tant de mestratge.