Esvàstica en gloriosa descomposició

Crítica realizada para la selección del Jurat Carnet Jove del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2011.

“Zombis nazis” és un cas tan curiós com satisfactori ja que, malgrat tractar-se d’una pel·lícula de morts vivents amb denominació d’origen noruega, es veurà estrenada en breu a les nostres sales. Segurament tingui alguna cosa a veure amb aquest fet la seva presència al Festival de Sitges de 2009, on encara es va rebre amb el seu títol original, “Død snø”/”Dead Snow”, o l’èxit de l’esbojarrada “Bienvenidos a Zombieland” (Ruben Fleischer, 2009), que hem pogut gaudir durant els darrers mesos i que també es va estrenar al mateix certamen. En qualsevol cas, la visita és molt benvinguda. 

No és casualitat que “Zombis Nazis” faci una referència directa, al poc temps de començar, a “Posesión infernal” de Sam Raimi (1981). De fet, les similituds entre les dues pel·lícules són més que evidents. La premissa és simple: grup d’amics que passen les vacances a una cabana en plena muntanya i que es veuen atacats per un batalló de zombis nazis. I aquesta simplicitat és en el fons el que fa triomfar la pel·lícula. 

En comptes de complicar-se la vida, la cinta agafa elements d’aquí i d’allà i els dóna una personalitat pròpia, a la vegada que exprimeix la taronja (o la víscera en aquest cas) per treure-li tot el suc a la situació. Sobre una base d’eficàcia contrastada, Tommy Wirkola es dedica a polir una fórmula que costa de portar a bon terme i centra tots els seus esforços en això, amb resultats més que satisfactoris i deixant pel camí unes quantes esquitxades d’agraït humor negre sobre la blanca neu. 

"Aquesta és la nostra posi de ‘som uns zombis nazis molt dolents, que tenen males intencions, i us anem a menjar els budells perquè sí, perquè som zombis, som nazis i som molt dolents. M’he repetit en alguna cosa?’" 

Si hem de posar-li alguna pega, podria ser el fet que, després de tot, que els zombis provinguin o no de l’Alemanya nazi no té cap transcendència real a la pel·lícula, més enllà de buscar una excusa per treure a passejar monstres i del morbo que tothom pot sentir per veure l’imaginari nacionalsocialista associat als no morts. Uns no morts que, com comença a ser costum, es prenen alguna que altra llicència, i no es tallen per exemple a l’hora de fer algunes carreres en plena muntanya. Però oblidem-nos de puritanismes, els mites del fantàstic estan per jugar amb ells i, al cap i a la fi, sempre trobarem casos molt més esgarrifosos; si no, només cal revisar la col·lecció de carones que exhibia en Robert Pattinson a “Crepúsculo”. El terror mai ha estat tan físic. 

En conclusió, “Zombis Nazis” és una de les millors pelis de zombis que s’han vist en els darrers anys i es pot recomanar sense objeccions a tothom qui vulgui passar una bona estona patint una miqueta i rient bastant. És una cinta que va per feina, directa, concisa, i l’hora i mitja que dura es passa volant. Algú pot demanar més? Doncs si és en companyia, millor.