In the Age of Wonder...

Crítica realizada para la selección del Jurat Carnet Jove del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2011.

Quan un fa un repàs ràpid al cinema fantàstic dels anys vuitanta, és possible que passi per alt una pel·lícula força atípica, tremendament personal i que va néixer amb ambicioses aspiracions comercials finalment acomplertes amb modèstia, però que amb els anys s’ha anat guanyant aquella esquiva categoria de cinta de culte. Es tracta de “Cristal Oscuro”, film dirigit l’any 1982 per Jim Henson i Frank Oz, dos veritables artesans que van col·laborar en diverses ocasions amb resultats quasi sempre interessants. 

Ambientada en un llunyà planeta, “Cristal Oscuro” narra la història d’en Jen, un gelfling que, segons la profecia, està destinat a restaurar el poder del Cristall que va ser trencat fa mil anys, esguerrant l’equilibri del seu món a través de la divisió dels originaris Urskeks en una raça maligna (els Skeksis) i una benigna (els Místics). Com es pot imaginar, la darrera va quedar previsiblement subjugada davant la primera. 

Aquesta és la senzilla base (el bé contra el mal, el caos en contraposició a l’equilibri) sobre la qual se cimenta una pel·lícula que aconsegueix en pocs minuts el favor de l’espectador, que es veu absorbit completament pel treball artesanal que destil·la cada fotograma. Els dissenys de Brian Froud (que llançaria també en el seu dia el llibre “The World of the Dark Crystal”) cobren vida de la mà dels mestres titellaires de la factoria de Jim Henson, que van utilitzar totes les tècniques hagudes i per haver per tal de crear la primera pel·lícula d’acció real en què no apareixia cap ésser humà. El resultat és una ambientació espectacular i uns personatges plens de carisma, i amb un cert toc inquietant marca de la casa, que ens traslladen a un d’aquells móns on tot és possible. 

Malgrat tot, “Cristal Oscuro” no és una pel·lícula perfecta; no deixa de ser una història que hem sentit moltes vegades, i conté algunes obvietats orientades potser a esclarir l’argument davant del públic més jove, al qual se li fan algunes picades d’ullet. Un públic, per altra banda, al qual potser li costarà connectar amb una història envoltada d’una aurèola de foscor poc comuna en el cinema infantil. 

“- Ai, Jen, quina por! 

- Sí nena, atansat, que quan passin els crèdits t’ensenyaré el veritable poder del Cristall...” 

Tot i això, “Cristal Oscuro” conté una dosi d’innocència així com un sentit de la fantasia molt propis dels anys vuitanta, que es van anar diluint al llarg dels noranta, i que actualment han passat a estar en perill d’extinció. Esperem, doncs, que el recentment anunciat projecte de realitzar una continuació de la història amb “The Power of the Dark Crystal” arribi a bon port. Qüestió inevitable en els temps que corren, es planeja incloure en aquesta seqüela elements per ordinador, que podrien fer trontollar la màgia que destil·lava l’original. Si els de la companyia d’en Henson aconsegueixen, però, repetir l’experiència de “Donde viven los monstruos” (Spike Jonze, 2009), podríem estar parlant d’una de les més grates sorpreses del cinema fantàstic dels propers anys.