Si encara era necessari després dels seus primers llargmetratges, “E.T.: The Extra-Terrestrial” (1982) va confirmar Steven Spielberg com el director més popular dels darrers trenta anys. Aquest conte de ciència ficció, en què s’explora l’amistat entre un nen i un alienígena perdut, avarca ja els grans temes de la filmografia del cineasta, com són la família, la infància o l’extraordinari. Tots aquests elements es troben des del moment zero de la pel·lícula i conformen l’estructura d’un relat que explota al màxim el terreny dels sentiments, amb un hàlit de nostàlgia i de tendresa encarnada per l’estranya criatura que, malgrat l’aspecte extravagant, aconsegueix captivar a l’audiència sense esforç aparent. Quasi amb seguretat, la llàgrima farà acte de presència abans que la projecció acabi.
Això no elimina l’humor o les referències, tant a films previs del director com de l’amic George Lucas, la influència galàctica del qual es cola en diverses ocasions, generant de fet un dels instants més hilarants de la pel·lícula, amb l’excusa de la celebració de Halloween. Però de petits moments memorables, a “E.T.” n’hi ha per donar i per vendre. Seqüències com el muntatge paral·lel en què descobrim la connexió psíquica entre l’extraterrestre i Elliott, mentre el primer s’emborratxa i el segon es desgavella en una classe de dissecció (no pas per casualitat) de granotes, carregada d’humor, contingut i descobriments visuals, demostren el gran cinema que atresora la pel·lícula. No cal ni parlar de l’enginy per crear imatges icòniques, com el quadre de la bicicleta volant, que ja s’ha instal·lat a l’imaginari col·lectiu.
Spielberg sap crear una atmosfera especial a les seves cintes, que a “E.T.” és més palpable que mai. Ajuda no li falta, i els elements es conjuguen per crear un tot rodó, començant pel simple però efectiu esquema del guió, desenvolupat amb delicadesa i encert per Melissa Mathison, així com l’absolutament meravellosa fotografia d’Allen Daviau, que ja juga amb les ombres, tons pastissos i boirines que han acabat predominant a la filmografia del director després del seu matrimoni artístic amb Janusz Kaminski, o la sempre envoltant música del mestre Williams. Menció a part per les interpretacions dels nens, que sempre han estat el fort del rei Mides; Henry Thomas està d’Oscar. És clar que, si en algun indret s’hagués d’explicar allò que anomenen “la màgia del cine”, sense dubte aquest film seria la mostra perfecta per exemplificar-ho.
Sempre hi haurà els qui segueixin acusant Spielberg de cursileria, i és cert que hi ha alguns moments en què es tendeix a la redundància o exageració dels elements emotius (de vegades caient en la inversemblança, com és el cas de la bona fe dels científics del FBI), però també és cert que els sentiments que se’ns mostren són sincers i universals. I és precisament aquest fet el que fa que, més enllà de tonteries digitals afegides a posteriori, “E.T.” segueixi presentant-se com una obra intemporal, que connecta amb el públic de totes les edats com el primer dia, perquè apel·la a la infància, a la recuperació de la innocència i del nostre sentit de la meravella.
